Aquest és el primer d’una serie d’articles que s’estan elaborant des del grup de treball i publicat en la antiga Web de Repensar Poble Sec el 24 de Octubre de 2011
El passat 13 d’octubre va fer un any de la inauguració d’El Molino, una inauguració que ha posat al Paral·lel i, de retruc, al Poble Sec al centre de moltes mirades i interessos de tota mena. El Molino sembla destinat a ser la primera pedra d’un procés de transformació integral del Paral·lel i els barris que hi limiten, un procés iniciat ja el març del 2009 amb la signatura del conveni entre l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació El Molino.
Durant els últims anys, Poble Sec ha passat de ser un barri popular, de classe treballadora i oblidat tant per les principals intervencions de l’Ajuntament com pels mitjans de comunicació, a ocupar un renovat centre d’interès mediàtic i econòmic que ha batejat al Paral·lel com al “Broadway barceloní” i a Poble Sec com al “nou Born”. Al voltant d’aquest procés és molta la retòrica que s’ha generat, tant des dels mitjans de comunicació com per part d’algunes “personalitats” del barri, tècnics de l’Ajuntament, famosos o empresaris del sector privat. La lògica de totes aquestes intervencions acostuma a ser la mateixa: un anàlisi fatalista del barri que atribueix a Poble Sec alguns dels problemes estructurals de les grans ciutats –inseguretat, brutícia, delinqüència, etc.- per a tot seguit oferir la solució: el Paral·lel dels teatres, els cartells lluminosos, el turisme i els famosos.
En aquest article, no obstant, deixarem les promeses de banda i ens centrarem en analitzar breument aquells canvis que hi ha hagut en l’avinguda durant aquest primer any des de la reobertura d’El Molino que creiem que per la seva singularitat i tendència són més significatius, apuntant algunes de les conseqüències que creiem que poden tenir tan per poble sec com per la resta de barris veïns.
Abans de començar, cal dir que la majoria dels grans canvis succeïts no són d’iniciativa pública. Ja sigui pel context de crisi econòmica i financera o bé pel fantasma del fracàs de la transformació de la Diagonal, sembla ser que l’Ajuntament està sent prudent i la data de l’inici de les obres al Paral·lel es fa esperar. Paralitzada la intervenció pública, el paper protagonista al nou Paral·lel l’està interpretant el sector privat que escapant-se de les conseqüències de la crisi ha vist en el Paral·lel un nou actiu.
En primer lloc, i uns mesos abans de la reobertura d’El Molino, destaca l’obertura del teatre Artèria Paral·lel una peça cridada a ser fonamental en l’oferta cultural de la nova avinguda. L’edifici, que va ser expropiat per part de l’Ajuntament per 11 milions d’euros ha estat cedit a l’SGAE per tan sols 4,6 milions. Amb aquesta cessió es privatitza un espai pagat amb diners públics, apostant per un model de gestió de la cultura centrat en la recaptació i una oferta cultural d’espectacles de masses de gran format pensada a l’esquena dels productors i creadors petits i locals. A tot això, cal sumar-hi les acusacions d’estafa i malversació de fons que pesen sobre els principals gestors d’aquesta entitat que fan que el teatre que estava cridat a ser un dels referents del nou Broadway barceloní s’associï inevitablement a la cultura d’escassa qualitat, totalment mercantilitzada i de gestió mafiosa i negligent.
Un altre element que resulta clau per entendre la configuració del nou Paral·lel és el centre comercial Las Arenas. Las Arenas, un centre comercial construït damunt de l’antiga plaça de toros suposa la conversió dels antics temples de la tortura animal pels nous temples del consumisme i el capital. Entre els seu promotors, destaca Metrovacesa una immobiliària que té a darrera el Banc Santander com a principal inversor. Cal un estudi més a fons sobre aquesta qüestió, però salten a la vista les conseqüències que pot tenir la concentració de més de 80 negocis –la seva totalitat franquícies de multinacionals- pel comerç local dels barris adjacents. En el mateix sentit, és de destacar també la recent obertura de gran nombre de franquícies de multinacionals al Paral·lel, especialment de conegudes empreses de fast food que a més de plantejar una difícil competència de preus respecte als bars i restaurants del barri es caracteritzen per l’extrema precarietat i temporalitat dels llocs de treball que creen.
L’última obertura a destacar i, potser la més significativa, és la del restaurant TICKETS que porta el segell de Ferran Adrià. Malgrat que per alguns pot ser sorprenent que Ferran Adrià hagi passat de l’exotisme i l’exclusivitat de cala Montjoi –la cala privada de la costa de Roses on hi ha el Bulli- al Paral·lel, això ens confirma que alguns es prenen molt seriosament aquesta transformació integral del Paral·lel. El restaurant, que també compta amb una cockteleria, ofereix un ampli ventall de tapes, però a preus a l’altura de la marca Ferran Adrià que de ben segur molt pocs veïns ens podem permetre i, si la butxaca hi arriba, una llista d’espera de més de 3 mesos. El Tickets és potser l’emblema més significatiu per entendre com la Barcelona exclusiva i chic desembarca amb força per sota de la Diagonal i aposta també en el paral·lel.
Per entendre millor aquest procés, del qual aquí tan sols hem vist quatre pinzellades, cal concebre la nova centralitat estratègica que adquireix el Paral·lel per la seva situació geogràfica. Una via de connexió entre la Fira i el port, on amb la futura estació marítima de creuers de Drassanes es preveu l’entrada diària de diversos centenars de turistes a la ciutat, i una forma de descongestionar les actuals aglomeracions de la Rambla. En aquest sentit, el pla de definició d’usos –bàsicament turístics- de la Muntanya de Montjuïc resulta clau també per entendre el nou paper de Poble Sec. Poble Sec és designat com la via d’accés pels esperats milers de turistes que circularan pel Broadway barceloní a les zones d’entreteniment, esbarjo i oci de la muntanya de Montjuïc.
Immers en un procés d’especialització i tematització dels barris, sembla ser que el destí del Paral·lel i el Poble sec serà indissociable al món dels grans teatres, l’espectacle, la gastronomia i el comerç. Cal reflexionar però, quin tipus de teatre, gastronomia i comerç i quines conseqüències pot tenir això pels veïns. S’obre doncs un nou capítol en el desenvolupament de l’anomenat model Barcelona, un capítol que llegint algunes de les conseqüències de capítols anteriors en altres barris -pujada del preu de l’habitatge, encariment del nivell de vida i, com a conseqüència, gentrificació- caldrà seguir amb cautela, atenció i capacitat de crítica.
